Laura Gómez Rodríguez

Vivim en una societat on l’equilibri es converteix en una necessitat vital, però també en un repte gairebé insuperable. Els dies estan plens de responsabilitats, decisions i imprevistos, i sovint ens trobem intentant ballar al ritme d’aquest frenètic compàs. Això no és exclusiu d’un àmbit concret; afecta la nostra vida personal, laboral, social i emocional. És per això que cal aprendre a posar tot en una balança, reconèixer que no tot és blanc o negre, i acceptar que l’equilibri és un objectiu dinàmic que hem d’anar gestionant constantment.

Aquesta necessitat d’equilibri no és un concepte abstracte ni una tendència passatgera, sinó una constant en el dia a dia. Ens ho demostren els esforços diaris per mantenir un equilibri econòmic, un equilibri mental davant de les adversitats, i un equilibri emocional davant d’una realitat sovint plena d’inestabilitats. S’aconsegueix poques vegades, i quan ho fem, ho podem considerar un privilegi, donades les circumstàncies modernes.

El ritme accelerat que ens imposa la vida actual ens sobrecarrega. Entre les tasques laborals, les decisions personals i els múltiples rols que hem d’assumir, també ens enfrontem a una constant sobreestimulació del món digital. Ens trobem immersos en una realitat de connectivitat permanent, on la disponibilitat es valora per sobre del benestar personal. Aquesta hiperconnectivitat, lluny de fer-nos sentir més pròxims als altres, sovint ens desconnecta de nosaltres mateixos. Per tant, trobar un equilibri en aquest entorn esdevé una tasca heroica.

En aquest context, conèixer-se profundament es converteix en una eina fonamental per sobreviure. Només a través d’aquesta autoconeixença podrem identificar els nostres límits, saber fins on podem arribar i quan hem de parar, ens ajudarà a reconèixer les nostres franges de resistència i a identificar quan estem a prop de les nostres línies vermelles. No és un procés senzill, però és necessari per evitar la saturació i el desgast.

Així doncs, l’equilibri no sempre s’aconsegueix per la força de la voluntat o per una autoimposició. Sovint, arriba de manera natural, com una resposta orgànica al ritme de la vida. De fet, intentar forçar l’equilibri pot resultar contraproduent. Quan aquest esforç esdevé una càrrega més, lluny de generar calma, provoca estrès. En lloc de buscar l’equilibri a qualsevol preu, potser la clau és permetre que sigui la vida qui, en el seu propi curs, ens porti cap a aquest estat de serenor.

Personalment, com a defensora de la desconnexió, crec fermament en la importància de perdre’ns una estona. Trobar moments per descansar, connectar amb la natura, practicar esport o simplement aturar-nos, és fonamental. Aquesta desconnexió ens permet reprendre el control, redirigir la nostra energia i, sobretot, reconnectar amb nosaltres mateixos. Trobar la calma és el primer pas cap a l’equilibri; només des d’aquesta tranquil·litat podrem veure la realitat des d’una perspectiva més clara i gestionar les nostres emocions amb serenitat.

En un món on tot sembla avançar a una velocitat vertiginosa, l’equilibri no és només un ideal, és una necessitat per poder mantenir el benestar. Tanmateix, és important recordar que no es tracta d’un estat fix, sinó d’un procés continu. Aprendre a posar tot en una balança és, en definitiva, aprendre a viure d’una manera més conscient, reconeixent que la vida no es divideix en blancs i negres, sinó en una infinitat de matisos que hem d’aprendre a gestionar amb cura.